Pel mal camí (i I)

Les nostres excursions d’una sola jornada sovint tenen com a escenari Collserola, Sant Llorenç, l’Obac, Montserrat i Montseny. Quatre parcs gestionats per administracions diferents i amb idèntica mala gestió de cara als excursionistes.

Els responsables de la gestió dels parcs han senyalitzat alguns camins, els principals, que pateixen una pressió excessiva. La resta dels camins, la majoria, no han estat senyalitzats per l’administració cosa que ajuda a que alguns vells senders es perdin i que, en zones molt frondoses, calgui invertir en obrir camins que, amb el sol pas dels excursionistes, es mantindrien oberts.

Tradicionalment els excursionistes hem col.laborat entre nosaltres marcant amb fites de pedra els punts clau d’un itinerari però cal que els que passen després mantinguin en bon estat les fites, la presència de nous afeccionats al senderisme ha dut a un deteriorament accelerat de les fites. A les darreres dècades molts clubs excursionistes han marcat els camins usant marques de pintura; malauradament no solen haver guies que desxifrin el significat de cada una de les marques, mai tens la garantia completa d’on duu el camí. És cert que, sota el paraigües de la FECC s’han marcat molts quilòmetres de GR, PR i SL però no tots els senders entren en aquesta classificació. Per acabar-ho de complicar l’administració, sempre donant (mal) exemple va i s’inventa excuses com “El Camí” per a marcar tot el país amb les seves pròpies marques en camins que ja estaven correctament marcats com a GR o per iniciatives semi-privades com Itinerània. Hi ha uns pocs camins marcats tres i quatre vegades per diferents entitats i la resta, sense res. La profusió de marques de pintura és combatuda per altres que repinten en gris les marques de color, tapant-les. Segur que més d'un s'ha perdut al perdre de vista les marques. Gràcies! 

I així, mentre es multiplicaven les visites de nous afeccionats a la muntanya el marcatge dels senders reculava. Davant la manca de resposta dels gestors dels parcs la gent ha pres la iniciativa a cop d’esprai. A Collserola, al Montseny, a Sant Llorenç han aparegut en els darrers dies grolleres pintades amb colors estridents sobre roques i arbres.

En altres països els gestors dels parcs han actuat de forma preventiva senyalitzant tots els senders. Als  Dolomites, tots els senders estan numerats i els senyals tenen sempre el número ben visible. Però és al Vercors on hi ha el millor exemple de marcatge: totes les cruïlles estan identificades i a cada una indica la distància i temps de recorregut fins a la següent, en cada sentit. Tots el senders del Vercors estan identificats sobre els plànols excursionistes i cada cruïlla apareix amb el seu nom. Ningú no guixa en arbres ni roques perque no cal. Ningú no es pot perdre.

A casa nostra, però, anem pel mal camí. Davant la deixadesa dels que en tenen la responsabilitat de posar ordre i la insuficient vigilància a tant excursionista de nova factura em temo que guixades no han fet mes que començar. Ens espera un paisatge ben acolorit.