29/8/23

Perdre's a la Vall de Cardós

Avui els diaris porten la notícia de tres excursionistes extraviats a la capçalera de la Vall de Cardós. Fa pocs dies hem estat en aquells mateixos camins. No sé què els fallat, cap accident té una causa única, però a vegades hi ha ajudes que no ho són tant. La Vall de Cardós és una de les zones més remotes del territori català. Remot, no tan per llunyà, que sempre és relatiu, sino per l'evidència que qui ho administra ho fa sense trepitjar el terreny, amb comandament remot, i això és absolut.

Ja en anteriors visites vam avisar a agents de l'administració que les indicacions sobre el terreny eren deficients i per tant, un malbaratament de recursos. Parlo del castell de Tavascan, amb els rètols orientats a l'inrevés o el mirador del Pui de Bellero on el plafó d'orientació nord és al sud i vice-versa.

Enguany hem tingut noves mostres de defectes de senyalització, el cas més evident, a la zona d'Esterri i Ginestarre. Comencem amb la sorpresa que el primer poblet canvia de nom segons es miri: Arrós de Cardós quan hi puges i Arròs de Cardós quan baixes. Curiós.
Les sorpreses continuen a Esterri on, des de fa mesos, un gran esvoranc s'ha empassat la meitat de la carretera just en un revolt de 180° dins del poble. No hi ha cap avís fins que no hi ets i has de fer maniobra en un espai estret, irregular i en pendent.
Però, som excursionistes i si hi vam anar era per caminar i és quan comença la delirant senyalització del parc, que haurà costat una pasta però és més inútil que una pinta a un calb.

En el centre d'Esterri de Cardós, un gran plafó del Parc de l'Alt Pirineu ens suggereix diverses caminades per la zona i ens informa de l'existència de tres aparcaments. Un a Ginestarre on, vist l'estat de la carretera, no serà fàcil arribar. El segon, a l'asserradora d'Esterri on trobareu que és prohibit aparcar. El tercer, al Pla de Negua, on no hi podreu accedir doncs abans d'un quilòmetre una barrera us impedirà el pas.

Deixem el cotxe allà on podem i comencem a caminar. A prop de la barrera citada un rètol ens indica dues opcions per pujar a Negua: 5,25 km i 2h 30 min per un costat i 4,20 km i 1h 35 min per l'altre. Optem per l'opció curta. Després d'uns centenars de metres un nou cartell ens informa que el camí ha canviat de nom, la distància ha augmentat i, en comptes de retallar temps, l'hem allargat una hora. Durant tot el trajecte els indicadors ens informaran de distàncies i temps ara creixents, ara minvants. Mai no saps on ets ni quan et queda.

Ben és cert que no hem caminat a la velocitat proposada, com ara fer en 1,15 min els 3,40 km que ens quedaven. Es clar que hauria estat caminar a 177 km/h i això no és al nostre abast.

El desgavell dels senyals no es limita als cartells. Hi ha fites de pintura, però només són visibles en un sentit de la marxa. Nosaltres deuriem escollir el sentit de gir equivocat i per això ens calia girar el cap continuament per comprovar el rumb.

A la baixada vam optar per l'altre opció. No millorava gaire. Els 5,25 km es reduïen a (2+2) 4 i el temps... el cartell anuncia 25 min però nosaltres vam trigar 90 min.

I si distàncies i temps no serveixen, les indicacions de direcció tampoc són de fiar, en un moment de la baixada, en mig d'un prat, la sageta d'un indicador marca Esterri a la dreta (i, en efecte, el poble és a la dreta) però el sender (imperceptible) fa un gir a l'esquerra. Si fas cas al senyal, perds el camí.

Un error, dos, són comprensibles. Tants errors acumulats i pagats amb els nostres impostos, és una presa de pèl i algú ha de fer-se responsable del malbaratament de recursos. Quan sentiu notícies de rescats a la muntanya penseu que, potser, hagin rebut "ajuda" per perdre el camí.

Paga molt la pena visitar la Vall de Cardós però, sisplau, no us oblideu plànol i brúixola.

24/8/23

Aran, Andorra, Cadaqués? Millor ves a Martinet

N’hi ha que els agrada fer vacances estàtics: s’instal.len en un punt i n’exprimeixen tot el que els ofereix l’entorn immediat. 

N’hi ha altres que prefereixen moure’s; per seguir una ruta temàtica, per visitar museus i monuments o per conèixer diferents paisatges. Nosaltres som d’aquests darrers. Algun any, en 20 dies, 15 canvis. Plantar i desplantar les tendes gairebé a diari. Esgotador. L’alternativa, fer base en un lloc central i moure’s amunt i avall, acabes amb la sensació de passar-te el dia en ruta. 

Per això, quan vam poder, vam canviar el cotxe familiar per una furgoneta camperitzada que usem tots els mesos de l’any. Cada matí et lleves allà on comença l’activitat prevista i, en acabar, et desplaces al lloc que visitaràs l’endemà. Enguany tancarem amb 20 canvis de lloc. Quins llocs? 


Les directrius de la DGT (la proposta de llei és al parlament des de fa diverses legislatures, sense passar de projecte) diuen que si el teu vehicle és aturat en un aparcament, sense ocupar més espai ni estendre accessoris al voltant ni abocar residus i no hi ha normativa local específica, és un aparcament i el que hi facis dins del vehicle no és cosa seva. En poblat o fora. Si, per contra, hi plantes taules, cadires, para-sols, tendals… estàs fent acampada lliure i això no és permès. Aparcar o acampar. Fàcil. Uns dies aparques i uns altres acampes, en un càmping, i aprofites per recarregar aigua i electricitat.


Recarregar (de franc o de pagament) fora dels càmpings és gairebé impossible. Pocs municipis ofereixen aquest servei i, quan l’ofereixen, sovint no funciona. Montellà i Martinet és, en això, una excepció. Gràcies!


Hi ha llocs, però, on deuen considerar que els nòmades som uns pollosos indesitjables i no ens permeten aparcar gairebé enlloc (Andorra, Aran) o ni tan sols, accedir (Cadaqués) cosa que ens obliga a entrar i sortir just per fer la visita i dirigir-nos als comerços i restaurants de comarques veïnes (per que podem ser pollosos però esmorzem, dinem i sopem a diari). 

Sempre ens queda el país veí, republicà i hospitalari, on en comptes de prohibir, eduquen i regulen (per exemple: màxim 72 h) i on els punts d’aigua sovint estan fora dels càmpings per a que els no estadants en disposin lliurement. Si a la persecució afegim els preus desorbitats del càmpings: pel cap baix, el doble del que et demanen a la vessant nord del Pirineu amb instal.lacions i serveis clarament millors, comprendreu perquè solem creuar la ratlla sempre que podem.

14/8/23

Montes Universales, Serranía de Cuenca, Sierra de Albarracín


Recordo que quan estudiava geografia a l’escola em parlaven del naixement de diversos rius de la península en una zona confusa. El Túria, a la Sierra de Albarracín, el Xúquer a la Serranía de Cuenca i el Tajo a los Montes Universales i el professor sempre assenyalava el mateix lloc al mapa. Quan vaig sentir parlar dels rius Cabriel, Cuervo… tot apuntava al mateix lloc. Més tard, mirant les etiquetes d’aigües minerals com Solan de Cabras o Bronchales l’origen era allà mateix: el límit entre les províncies de Guadalajara, Cuenca i Terol amb Albarracín com població més destacada.
Els primers cops que em vaig moure per la zona, la sensació era que es tractava d’una zona erma, assedegada. D’on sortia tanta aigua? Tot plegat em resultava un misteri que només resoldria trepitjant el terreny i anant a les fonts.

Enguany, al triar on anar de vacances d’un estiu que s’aventurava especialment calurós, vaig començar a consultar previsions de màximes i mínimes a diferents llocs de la geografia hispana. Per motius familiars no voliem anar massa lluny. Vaig consultar diversos pobles del Pirineu, alguns llogarrets de Picos de Europa….i Albarracín… i, vet aquí la sorpresa. Les nits més fresques serien allà. Així que ens hi hem anat uns dies. Albarracín ja ho coneixiem de anteriors viatges i d’escapades a escalar en bloc, així que hem completat dues setmanes per la zona, sense passar per Albarracín. 

Hem comptat per les nostres excursions amb les indicacions d’autors locals de ressenyes de senderisme com Javito o JP Martinez, els senders locals (SL) i senders del petit (PR) i gran (GR) recorregut de la zona, marcats per federacions esportives i administracions, ressenyes de Wikiloc i recomanacions diverses de gent del país que ens ha ajudat a combinar-les. En breu penjarem les nostre pròpies propostes. Mentre us enllacem algunes molt similars a les que hem caminat aquests dies. Si les seguiu en silenci us creuareu al cabirols, cabres, daines i cérvols. Si mireu a terra, veureu algun que altre ammonites; si mireu amunt, desenes de voltors i algun que altre aufrany. Segur que no us deceberan.

SL GU-07, Peralejos de las Truchas
Salto del Molino por la ermita de la Ribagorda GR-113
Barranco del Horcajo des del Camping Serradora*
Lagunas del Tobar
Hoz de Beteta, Sendero de las Librerías
Sumidero de Matasnos
Cueva de Vega del Codorno
Nacimiento del Río Cuervo y Mirador del Cuervo PR CU-78 
Fuentes de Júcar/Xúquer y Cerro San Felipe
Ruta Miradores, Bronchales
Sierra Alta y ruta de las Fuentes. Bronchales
Ruta de las Celadas (dolinas) en Bronchales. SL TE-46
Sima de Frías
Barranco de la Hoz desde la Fuente del Berro SL TE-40
Cascada del Calicanto y garganta del Ebrón*
Ojos del Cabriel y Cueva Obriga SL TE-14


1/8/23

Marcar camins... més difícil del que sembla

De dia o de nit, plogui o faci bo, un o dos cops per setmana pujo al turó de prop de casa.
Passo per un GR (marques blanc i vermell), segueixo en part un PR (marques blanc i groc) i també em creuo amb aquelles marques en forma de dues ferradures enllaçades de "El Camino", disculpeu em surt sempre en castellà, com el llibre aquell del Josemaría, un absurd projecte de marcatge de camins ja marcats que paguem tots amb els nostres impostos per a incerta glòria d'un conseller que no tenia res millor on gastar els nostres quartos.
Ni quan pujo, ni quan baixo del turó me les miro. No em calen. Sóc al pati de casa i no em calen les fites. 

El marcatge de senders és un projecte col·laboratiu ben simple on, amb quatre normes ben senzilles, gent que coneix el terreny marca els itineraris per a que els nouvinguts en poguem gaudir, seguint camins per terrenys desconeguts sense por de perdre'ns.

Quatre normes... no és tan senzill. La federació francesa de randonée té una guia de 60 planes per a formar els seus voluntaris. 

Avui, caminant per les muntanyes de la "España vaciada" he recordat aquella guia i la importància, en tota activitat, de formar al personal. Quan hi ha un canvi de direcció, el criteri de marcatge és una marca en angle on els braços ens indiquen la direcció a seguir. 
En la imatge adjunta, es tractaria d'un gir a l'esquerra. O no... el sentit de gir estava marcat per la direcció de l'angle i no dels braços. Una ràpida consulta al GPS ens va resoldre el dubte.

Un altre criteri important és la tria dels colors: vermell (gran recorregut), groc (petit recorregut), verd (sender local), combinats amb blanc són colors bàsics que suporten bé sol i serena. En aquest cas van marcar dos senders locals, un amb verd i blanc i l'altre amb lila i blanc. Lila que, per l'acció del sol ha esdevingut blau. Molt millor usar el mateix color i marcar amb un rètol, la bifurcació.

Tot i amb això és un plaer caminar per senders sense abús de senyals, sense senyals esborrats per l'autoritat competent. una bona senyalització ens ajuda a familiaritzar-nos amb noves muntanyes i gaudir-ne.