17/1/21

Costabona, Roc Colom i Concròs

Concròs és un petit circ glacial situat a mig camí entre el Coll de Mantet i el Costabona. Partint des de la Collada Fonda pujarem al cim del Costabona, enllaçarem amb la Roca Colom per Coll de Pal, seguirem al Coll de Callau per a baixar al circ de Concròs i, seguint el torrent homònim, anar a trobar una pista forestal que, pràcticament plana, retorna al punt inicial. TRACK

Arribem a la collada fonda des d'Espinavell. La pista, apte per vehicles, comunica aquest petit poble amb Setcases. Al coll hi ha espai per aparcar miitja dotzena de vehicles però a l'estiu és fàcil que s'acumulin molts més aprofitant els marges de la pista a banda i banda del coll. A l'hivern no us aventureu sense cadenes i/o pneumàtics d'hivern, menjar i material d'abric, no serieu els primers que es queden al seu cotxe, bloquejats per la neu i el gel per un excès de confiança.

Sortim de la Collada Fonda [1903 m] en direcció N seguint el GRT 77-78, sender d'enllaç que vés des del GR11. Pugem en paral·lel, a l'esquerra, d'un filat per bestiar apartant-se transitòriament per salvar la Roca Blanca dels Soms i arribar al seu enllaç amb el GR11.6 [2095 m; 25 min]. Seguim pujant a l'esquerra seguint les fites vermell/blanc. Passem per la font de Fra Joan [2198 m; 45 min] on deixem, a l'esquerra, el sender que mena al refugi lliure Costabona per enfilar-nos a un collet des del qual ja tenim a la vista el Coll de Pal que assolirem tot seguit [2314 m; 1h 08 min]. En aquest lloc trobarem múltiples cartells indicadors, marques de pintura, la muga 513 i encara un lletgíssim conjunt de tubs de plàstic que ens recorden que per allà passa el meridià de Barcelona. Uns metres enllà hi ha un bloc de granit esculpit amb un rellotge de sol i un missatge conmemoratiu que ens recorda que per allà passa el meridià de Paris. Els del nord diuen el mateix que els del sud, però amb més gust.

Des del coll de Pal continuem a l'E buscant sobre el trencadís de roca una línia ascencent cap al cim. Hi ha algunes marques de pintura que es completen amb les fites de pedra del sender que ens arriba des del nord, A mesura que el sender guanya pendent el sender és més visible i aviat ens deixa en un arrodonit precim darrera el qual arribem al Costabona [2465 m; 1h 31 min].

El Costabona (cercle de creus i taula d'orientació) és una magnífica talaia sobre les muntanyes de les capçaleres del Ter i la Tec, la portella i esquerdes de Rojà, pla Guillem....i el Canigó.

Retornem a Coll de Pal seguint les fites de la banda francesa per passar així pel monument del meridià, i enllacem de nou amb el GR11.6 per on seguim la carena en direcció W-NW i descrivint un ample arc sobre les fonts de la Tec aribant a la Roca Colom [2506 m; 2h 34 min] als nostres peus descobrim una profunda clotada: Concròs.

Deixem el cim en direcció NW encara sobre el GR 11.6. El camí baixa primer prou separat pel marge al que s'acosta progressiment a la nostra esquerra mentre que, a la dreta, s'ens acosta un sender ben marcat és l'Alta Ruta Pirinenca que vé des del Canigó per Rojà, una branca del qual ens permetria tornar a Coll de Pal evitant l'aresta. Bona escapada si se'ns torça el temps. 

Els camins es troben ben bé sobre el marge, a la Portella del Callau [2384 m; 2h 47 min]. Aquí haurem de triar el punt per baixar. Si compareu diferents tracks veureu que cadascú ha buscat el seu propi camí, tot depén de l'estat del terreny. Nosaltres vam baixar des del propi coll desviant-nos al marge esquerra, entre roques i brugueroles, per evitar l'impacte erosiu a la canal sorrenca. 

Els estanyols de Concròs  [2250 m; 3h 5 min] no són permanents, a l'estiu caminarem pel fons de les petites cubetes seguint el torrent que, passada la Font de Concròs, ja és permanent. Continuem en direcció sud, pel marge esquerra del torrent seguint marques de pintura vermella fins que [1861 m; 4h] arribem a una cruïlla. Aquest punt és una mica perdedor doncs el nostre sender continua en diferents branques marcades amb pintura blava i velles marques blac/grogues de PR que hem de seguir cap a l'esquerra (E) remuntant dins del bosc fins enllaçar amb la pista de la Balmeta [1937 m; 4h 16 min] per on seguirem fins a la Collada de la Balmeta (refugi forestal) [1971 m; 4h 58 min], baixar fins a la carretera de Setcases i remuntar per ella de tornada a la Collada Fonda [1907 m; 5h 24 min].

6/1/21

L'eruga del boix

 
Ens vam conèixer en el fons d'una gorja del Vercòrs fa ja uns quants anys. Nombrosos fils enganxosos penjaven sobre el sender, cadascun amb una petita eruga al capdavall. Pels membres del grup, tots biòlegs, va ser fàcil identificar de què es tractava. Al nostre entorn hi havia un munt de boixos que, malgrat el seu nom (Buxus sempervirens) no tenien ni un retall de verd. No els quedava una fulla. El mecanisme era obvi, les erugues s'alimentaven dels boixos, i només dels boixos, i quan acabaven amb el sustent es despenjaven rappel·lant del seu fil de seda sobre el camí en espera que qualsevol animal (humà o no humà) els transportés a zones amb boixos encara verds. Quan acaba la seva metamorfosi, l'arna viatja volant a colonitzar altres boixedes. 

En aquest cas, nosaltres mateixos, venint de lluny, erem una magnífica opció de transport així que al sortir d'aquell engorjat vam revisar-nos mútuament la roba i vam buidar completament totes les motxilles per no dur-nos a un altre bosc cap de les desenes de polisons que se'ns havien enfilat sense permís.

Aquella bestiola té nom, Cydalima perspectalis, vé del sudest asiàtic i ha esdevingut una plaga als boscos europeus. Va arribar a Alemanya al 2006 i a Catalunya al 2014. Pel que sabem, només té un possible enemic: la vespa asiàtica (Vespa velutina), una altra plaga exòtica. Nosaltres hem detectat la seva presència a boixedes del Moixeró, al Montseny, a la serralada transversal (Grevolosa i Bufadors), al Picancel, a l'Obac, als entorns de Montserrat... i en cada cas hem comunicat la troballa a Alerta Forestal, una app per comunicar incidències que permeti als investigadors estudiar la progressió de diferents plagues al medi natural i als gestors prendre'n les accions de control més adequades.

Com amant dels entorns naturals em preocupa que qualsevol excursionista poc atent pugui contribuïr a l'expansió de l'eruga pel territori. A casa nostra hi ha un munt de boscos on el boix és l'element principal del sotabosc, terrenys de muntanya com les solanes del Cadi o del Boumort on el boix és el vegetal que hi domina i, fins i tot, la boixeda emblemàtica de Valielles, de fama mundial. Els visitants de tots aquests paratges hauriem de col·laborar informant a través de l'app sobre l'evolució de la plaga i, si més no, revisar la nostra roba i les nostres motxilles després de cada sortida per no ser col·laboradors involuntaris de la seva expansió. No sóc capaç d'entendre perquè les autoritats encarregades de protegir els espais naturals no han demanat una col·laboració tan simple als visitants ocasionals o no han demanat ajuda als clubs excursionistes.


6/12/20

Brossa boscana

Fa unes setmanes llegiem una foto denúncia sobre la presència d’un cotxe en ple bosc de Collserola. A la sorpresa del denunciant va seguir la meva. Un?
Recordo, aproximadament, la posició de 5 cotxes o millor de les seves desferres en diferents punts de la serra, alguns porten allà més de trenta anys i per a ratificar-ho m’he proposat anar-los a buscar i geolocalitzar-los. El ciutadà denunciant es sorprenia que l’ajuntament de Sant Cugat del Vallès no ho sabès. Tranquil. L’ajuntament ho sap doncs en algun dels llocs s’han fet intervencions cosmètiques al paisatge que segur que han anat a inaugurar el regidor de torn. Dic cosmètiques perquè invertir en uns plafons amb codis QR per accedir a informació sobre l’entorn natural en un espai sense cobertura mòbil és una altra forma de deixar ferralla inútil al bell mig del bosc. L’Ajuntament us dirà, probablement, que el bosc és privat i no poden anar a retirar un vehicle abandonat, ho hauria de fer el propietari de la finca.

El bosc és canviant, els corriols modifiquen el seu traçat amb el temps i la vegetació tendeix a tapar-ho tot però ja he localitzat tres dels cotxes. Vam trobar un quart, espuri, abandonat per parts al marge de la carretera de la Colònia Montserrat, que va ser recollit en uns dies [N41° 26.721' E2° 03.344'] i algun altra amuntegament de ferralla que hem localitzat durant la nostra cerca.
      
La referència externa parlava del Renault 4L situat sobre la riba est de l'embassament de Can Borrell [N41° 27.046' E2° 06.685'] en el camí que duu a Can Jané. Uns centenars de metres més enllà del mateix itinerari, a un parell de metres del camí [N41° 26.803' E2° 06.718'], hi ha un altre cotxe, bolcat sobre el seu sostre. 
La tercera carrosseria és en un dels senders que uneixen el Torrent d'en Llobet amb la carena de Vallpineda [N41° 26.754' E2° 03.480'] 


Altres elements de ferralla que hem trobat a la nostra cerca són el que sembla una banyera aixafada al Torrent de Monelles [N41° 26.715' E2° 06.565'], al peu de Sol i Aire, unes bigues de ferro i restes de persiana als boscos entre Can Civit i Can Vasconcel [N41° 27.132' E2° 05.164'] i les restes d'un dipòsit a la serra de Can Bell [N41° 27' 34.2" E2° 05' 41.9"]. Segur que n'hi ha altres, quan els localitzem els anirem afegint a l'inventari.

  

29/9/20

Muntanya en pandèmia

La lluita contra la ràpida expansió de la COVID-19 ha dut a les autoritats a ordenar un confinament generalitzat i, més endavant, a ordenar o recomanar diferentes restriccions de la mobilitat. 
Tot i les ganes de sortir a fer muntanya a casa ens hem contingut seguint fil per randa les indicacions, cosa gens fàcil donades les limitades capacitats de qui ens governa per fer-se entendre, però això és tema per altres espais, aquí parlem de muntanya. Hem acceptat les ales tallades i hem limitat la nostra mobilitat mentre veiem amb preocupació les cues per pujar a alguns cims, la sobreocupació en els gorgs, els aparcaments plens a vessar... Hem fet de necessitat virtut i hem reorientat les nostres fites al marc disponible, hem revisitat llocs propers a casa i hem preparat els itineraris per no fer de les excursions, romeries. Hem pujat a cims que sabiem poc concorreguts (al registre dels 100 cims hi ha la prova dels menys visitats) i hem buscat en cada cas els itineraris menys populosos per a gaudir-ne amb tranquilitat.

Un cas molt especial ha estat la serra de l'Obac i Sant Llorenç del Munt. Aquestes havien estat unes muntanyes amb molta activitat humana: pagesos, pastors, carboners, traginers, soldats... van deixar-nos traces de la seva activitat que podem conèixer seguint les seves passes. Cap al 1900 tota la fusta de Sant Llorenç va ser convertida en carbó, tot el verd que ara veiem és posterior. Malauradament, els gestors del Parc consideren que ja n'hi ha prou amb els camins que ells han marcat i esborren les fites dels altres senders per fer que es perdin, ja n’hem parlar d’això en anteriors posts. Per evitar la pèrdua d'aquest patrimoni ens hem proposat recòrrer una i altra vegada aquells vells camins i incloure’ls a les nostre propostes. Així, alhora, coneixem millor el territori, evitem aglomeracions i ho compartim amb altres excursionistes que, amb el seu pas, ajudaran a evitar que el bosc es mengi els camins. Ajudeu-nos a mantenir els vells camins, caminant-hi.