Fa uns anys vaig anar a Dolomites. Cada dia al matí, al sortir del càmping per dirigir-nos a la nostra excursió, ens trobavem amb una màquina d’escombrar. Sí com aquestes que hi ha netejant els carrers de les grans ciutats però a la carretera, netejant de sorra i fullaraca els tornantes (corbes), tots ells ben numerats. Així sí que pots baixar en bicicleta sense por de sortir-te a cada revolt.
Ahir, d’excursió als Ecrins, vaig coincidir amb personal del parc que, armats amb sengles aixades, retiraven la pedra solta i feien reguerots per conduir els torrents que es formaven al camí. Heu vist mai això a casa nostra? Jo, no.
En arribar a refugi, el preu d’un àpat, d’una pernoctació, d’una pensió, d’una cervesa… era força més baix del que em demanen a casa i l’oferta de menjars molt més àmplia. Parlo de refugis a quatre hores de caminada des de la pista més propera. Demà passaré per un altre refugi i sé que em trobaré condicions similars.
A la vall, tinc el cotxe aparcat fa dies. Amb un servei de bus llençadora des les sis del matí i fins al capvespre, i de franc, quina necessitat tinc de cotxe? Els càmpings, pago molt menys als Alps, amb electricitat inclosa, que el que pagaria a casa sense electricitat i per una fracció de la parcel.la que ocupo.
Ara penso en les prohibicions d’accés a la muntanya de Lles i el pèssim servei substitutiu, car i amb horaris de dominguero. Penso en els preus dels càmpings. Intocables. Penso en els refugis on, si repeteixes nit, repeteixes menú.
Per què faig vacances tan lluny? Per que em cuiden millor i sóc massa pobre per quedar-me a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada