Fa uns dies, caminant de collada en collada per la muntanya, vam veure un grup de persones, potser una vintena, que pujaven a bon pas cap a nosaltres. Eren encara lluny i, de fet, abans de veure'ls havíem sentir les veus infantils d'alguns.
Una hora més tard, ja de baixada, ens els vam creuar. Saludes als primers, preguntes per les edats dels menuts que venen tot seguit "sis, vuit... allà al darrera hi ha una nena de quatre". I, òbviament, ens vam aturar a saludar la petita excursionista. Pujava decidida al costat d'una familiar que li pregunta "Com es diu la muntanya on anem?" i la nena respon: "la muntanya de l'avi Ramon".
L'avi Ramon, ens expliquen, va voler descansar per sempre en aquella muntanya. Quan va morir, els fills hi van pujar les cendres i des de llavors, cada any, puja tota la família a celebrar-ho i deixar una flor. Ja va 20 anys que hi pugen. La nena ja en porta unes quantes ascensions: al ventre de la seva mare, a la motxilla de porteig i caminant. Espero que segueixi pujant molts anys i amb tan bona companyia.
L'avi Ramon mai va conèixer a molts dels que el ara el recorden però segueix ben viu al record de tots ells allà dalt d'una muntanya que, per ells, sempre durà el seu nom.
Des que Petrarca va pujar el Mont Ventoux cada excursionista té els seus propis motius per pujar als cims però pocs podran acreditar major consens que els d'aquesta família.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada