La muntanya de l'avi Ramon

Fa uns dies, caminant de collada en collada per la muntanya, vam veure un grup de persones, potser una vintena, que pujaven a bon pas cap a nosaltres. Eren encara lluny i, de fet, abans de veure'ls havíem sentir les veus infantils d'alguns.

Una hora més tard, ja de baixada, ens els vam creuar. Saludes als primers, preguntes per les edats dels menuts que venen tot seguit "sis, vuit... allà al darrera hi ha una nena de quatre". I, òbviament, ens vam aturar a saludar la petita excursionista. Pujava decidida al costat d'una familiar que li pregunta "Com es diu la muntanya on anem?" i la nena respon: "la muntanya de l'avi Ramon".

L'avi Ramon, ens expliquen, va voler descansar per sempre en aquella muntanya. Quan va morir, els fills hi van pujar les cendres i des de llavors, cada any, puja tota la família a celebrar-ho i deixar una flor. Ja va 20 anys que hi pugen. La nena ja en porta unes quantes ascensions: al ventre de la seva mare, a la motxilla de porteig i caminant. Espero que segueixi pujant molts anys i amb tan bona companyia.

L'avi Ramon mai va conèixer a molts dels que el ara el recorden però segueix ben viu al record de tots ells allà dalt d'una muntanya que, per ells, sempre durà el seu nom.

Des que Petrarca, a l’abril de 1336, va pujar el Mont Ventoux cada excursionista té els seus propis motius per pujar als cims però pocs podran acreditar un consens major que el d'aquesta família.

Pels volts del Boumort

S'acaba l'estiu i alguna cosa ens fa mirar cap al Boumort. Encara és aviat per la brama però podem aprofitar per a trepitjar els seus entorns; aquells llocs que agafen de camí a objectius, a priori, més destacats i acabes deixant per un altre dia.

La primera jornada vam pujar a Sant Quiri des de Berén (un dels 3 "100 cims" de Les Valls d'Aguilar) una petita excursió, poc més de 5 quilòmetres, ideal per estirar les cames després de tanta estona tancat al cotxe. Tants cops que hem passat a prop dient-nos "algun dia hi pujarem" i ara que ho hem fet estem convençuts que hi tornarem. Avançada la tardor, amb els grocs de les blades i els torrats dels roures, segur que el panorama serà, encara, millor.

L'endemà, una proposta que fa molt que teniem en agenda: del congost de Nyus a Guàrdia d'Ares i tornada per Espaen. 20 km de recorregut i més de 2030 m de desnivell acumulat, és una caminada de jornada completa. La pujada està ben senyalitzada però falta en diversos cops al baixar. A més, pels volts d'Espaen, el camí està molt justet de manteniment, el GPS us serà de gran utilitat.

La tercera jornada, per compensar, la dediquem a un altre dels 100 cims més nous del llistat, el Serrat de Carrasquers, una caminada que es podria completar en poc més d'una hora... si res no us distreu pel camí. Després, ens acostem a Gavarra. Un poble encantador i amb gent encantadora. L'haviem visitat un tòrrid agost, fa uns 20 anys, i ens vam prometre tornar-hi. Que què té un poble sense, ni tan sols, un bar? Aneu-hi i ho veureu.

Si encara us en queda temps, aneu cap a Carreu i Herbasavina, passeu per Valldarques: Sant Romà i la seva rectoria enginglerada, el molí de l'Espardenyer i el boter de Santa Maria; arribeu-vos a Montanisell i el seu sinclinal; visiteu les postes de dinosaures a Sallent...  

Massa coses per tan poc temps, haurem de tornar i llavors, potser, els cérvols ja estiguin bramant.

Deux Alpes

Aquest estiu les vacances estan essent una mica diferents. Per primer cop, l’agost sencer i sense infants als que fer de monitor, de pare, d’avi…una experiència.

Després d’un parell de caminades pel massís central francès, la nostra primera base ha estat als Écrins, concretament a Vénosc, als peus de l’estació d’esquí de 2Alpes. L’antiga comuna (municipi) de Vénosc va unir-se amb la veïna de Mont-de-Lans per formar la comuna de Deux Alpes. L’estació d’esquí es va menjar els pobles. L’estació, a l’estiu, és una barreja sorprenent: senderistes, corredors de muntanya, ciclistes de descens i jueus ortodoxes.

 Els tres primers grups es beneficien dels allotjaments i comerços de la gran estació hivernal i, molt especialent, dels telecabines i telecadires que permeten assolir cotes elevades des d’on començar les seves aventures. Pels ciclistes, els preus dels abonaments dels remuntadors els permeten passar-se el dia tirant-se de de dalt per un preu molt raonable. El cas dels jueus ortodoxes (elles amb vestit llarg i perruca, ells amb levita i barret negre) sembla diferent, la premsa estima que un 20% dels estiuejants en les estacions d’esquí alpines pertanyen a aquest grup que busquen la frescor de la muntanya i, movent-se en grup, els facilita la provisió del seu menjar tan epecial.

 Vénosc és a la vall del Vénéon, un riu de muntanya que, al solstici d’estiu de 2024, va provocar una bestial torrentada que va endur camins, carreteres, ponts i va colgar de còdols el llogarret de La Bérarde, punt d’accés a 5 refugis alpins i base per incontables excursions per la zona. Qualsevol ressenya de muntanya en aquesta vall, anterior a la torrentada, no és de fiar. Alguns camins no hi són, altres han canviat el seu trajecte. La Bérarde no és accessible en cotxe, cal agafar una “navette” (gratuïta) que deixa un quilòmetre abans del poble, ara poble fantasma i on no és permès accedir, cal rodejar-lo.

Tot i amb això, nosaltres hem fet tres caminades per la zona que, esperem que aviat, podrem compartir amb vosaltres: 

- el Llac de Lauvitel (pugeu des del parking de Les Ougiers, cal matinar, s’omple aviat).

- el Refugi i Llac de La Muzelle (camí no afectat)

- Refugis de Carrelet i Temple dels Ecrins (des de la darrera parada del bus a la Combe Noir).

Consulteu els camins i els horaris de la navette a les oficines de turisme de la zona.

Com a casa, enlloc!

 

Fa uns anys vaig anar a Dolomites. Cada dia al matí, al sortir del càmping per dirigir-nos a la nostra excursió, ens trobavem amb una màquina d’escombrar. Sí com aquestes que hi ha netejant els carrers de les grans ciutats però a la carretera, netejant de sorra i fullaraca els tornantes (corbes), tots ells ben numerats. Així sí que pots baixar en bicicleta sense por de sortir-te a cada revolt.

Ahir, d’excursió als Ecrins, vaig coincidir amb personal del parc que, armats amb sengles aixades, retiraven la pedra solta i feien reguerots per conduir els torrents que es formaven al camí. Heu vist mai això a casa nostra? Jo, no.

En arribar a refugi, el preu d’un àpat, d’una pernoctació, d’una pensió, d’una cervesa… era força més baix del que em demanen a casa i l’oferta de menjars molt més àmplia. Parlo de refugis a quatre hores de caminada des de la pista més propera. Demà passaré per un altre refugi i sé que em trobaré condicions similars.

A la vall, tinc el cotxe aparcat fa dies. Amb un servei de bus llençadora des les sis del matí i fins al capvespre, i de franc, quina necessitat tinc de cotxe? Els càmpings, pago molt menys als Alps, amb electricitat inclosa, que el que pagaria a casa sense electricitat i per una fracció de la parcel.la que ocupo.

Ara penso en les prohibicions d’accés a la muntanya de Lles i el pèssim servei substitutiu, car i amb horaris de dominguero. Penso en els preus dels càmpings. Intocables. Penso en els refugis on, si repeteixes nit, repeteixes menú.

Per què faig vacances tan lluny? Per que em cuiden millor i sóc massa pobre per quedar-me a casa.