24/4/25

El telèfon, per telefonar

Aquesta setmana, sense voler-ho, he comprovat en pell pròpia una qüestió de la que havia estat testimoni un munt de cops. El telèfon és per fer trucades i connectar-se a internet. Per orientar-se, millor altres opcions.

Volia revisitar un lloc on vaig se-hi fa 6 anys i havia compartit el track a Wikiloc. Usava Wikiloc al mòbil per arribar al punt d’origen. Vaig passar pel lloc on recordava haver aparcat, ara no hi havia espai, però el sistema em deia que encara era lluny. Vaig seguir uns metres endavant fins trobar un lloc adequat on deixar el cotxe sense molestar i vaig seguir a peu. Wikiloc seguia indicant-me que era fora de la ruta.

Vaig seguir de memòria i en algun moment el sistema em deia que no m'acostava sino que m’estava allunyant....fins que vaig arribar, no era jo qui estava errat.

Al tornar, vaig activar l’aparell navegador per registrar el track d’aquell “nou” camí amb una sospita... us mostro els dos registres. A dalt, la de Wikiloc, a baix la del navegador.

La conclusió és clara: el mòbil, no és una eina fiable per orientar-se. Molt especialment quan la cobertura telefònica és feble. Wikiloc és una magnífica aplicació per a compartir tracks però no ho és per orientar-se sobre el terreny, molt millor usar mapa, brúixola i, si de cas, un aparell navegador*. Si no en teniu un, estalvieu per a fer-vos amb un. Paga la pena.

*Prefereixo no usar el nom "GPS", un sistema militar, nordamericà. Més encara quan el meu navegador utilitza els satèlits del sistema Galileu, europeu, públic i civil.





19/4/25

Caminant sobre l’aigua

Caminar no és córrer a poc a poc. Caminar per la muntanya és pujar cims, si, però també endinsar-se ens boscos i identificar les diferents plantes, és estar atent als rastres que han deixat els animals que hi viuen, també els rastres de l’activitat humana: pagessos, pastors, industrials, militars, seguir els rius…és captar tot allò que ens envolta i enriquir-nos coneixent el territori.

A casa nostra, hem pujat a veure els naixedors dels principals rius. De la Garona i la Pallaresa al Pla de Beret, de la Ribagorça a Conangles, del Segre a la Culassa, del Ter a Ulldeter, la Todera a Sant Marçal, de la Muga sota el puig de la Llibertat…També hem anat a les fonts dels principals rius peninsulars: Ebre, Duero, Tajo, Xúquer, Guadalimar (després, Túria) i a conèixer alguns dels seus afluents: Matarranya, Cabriel, Cuervo, Mundo, Ebron, Tastavins, Guadalope… cada un d’aquests noms m’evoca caminades i un bon grapat d’elles associat, de nou, a la mà humana, fent transitable congostos que semblaven impenetrables.

Parlo de les passarel.les. A part de les eminentment turístiques, com les de la Fou i Kakueta, coneixiem les de Carança, totes elles al vessant nord del Pirineu. Fora del Pirineu, i prou a prop de casa, hi ha una zona rica en aquestes instal.lacions: Terol (Teruel existe!). A part de les Gúbies del Parrissal, al Port, on ara cal demanar tanda, hem fet itineraris equipats a la serra d’Albarrassí (Calomarde, Tormón…) i també al Maestrat (Aliaga, Montoro…). És evident que l’origen d’aquestes vies és atraure el turisme a zones prou deprimides econòmicament però no espereu trobar massificació. Fins i tot en dies punta, si feu horari de muntanyenc no us trobareu els primers visitants fins que estigueu de retirada i, a més, la majoria es conforma amb un tastet. Els tresors amagats al fons dels estrets seran només per vosaltres. 
Dos consells, encara que sigueu molt a prop de l’aigua no és fàcil que us en pugeu servir, porteu aigua. I si no voleu passar per turistes, aneu equipats com cal: bon calçat, roba d’abric, crema solar (dins dels congostos pot fer molt vent o picar el sol de valent) i casc (mai no sabeu qui o què camina per sobre vostre). 
Aneu a provar!

16/11/24

El Mont

Avui hem revisitar El Mont. Per pujar al cim, des de Beuda, anavem equipats amb tot allò que cal: un grup de hienes, un parell de guepards, dracs de diferents tipus: els negres, amistosos, i altres de diferents colors i no tan amistosos, un megalodon, una titanoboa, un messosaure, un monstre de Gila, un estol de nyus, cocodrils d’aigua salada, cotxes articulats, una barca i un submarí. Tot, ben empaquetat, a la imaginació del nostre net. A més, net i avis duiem a les nostres motxilles roba d’abric, aigua, menjar, plànols, brúixoles…l’equip habitual.

Vam deixar el cotxe a l’aparcament senyalitzat que hi ha a la carretera GI-5235. I vam prendre la pista cap a Can Coromina fins que, en un gir a la dreta, un sender a l’esquerra (N) ens endinsava al bosc.

Passem una primera cruïlla (pal indicador, El Mont) i continuem de front (N) cap al Castellot (indicador de fusta). El sender entra al torrent de Ca n'Oliveras o riera de Capellada, que creuem en una fondalada, i seguim les marques groc/blanc del PR. En una noca cruïlla senyalitzada deixem el sender cap a els Portells (dreta) i seguim el de mà esquerra (O) cap al Castellot. El camí puja de valent en curtes llaçades dins l’alzinar fins un collet entre blocs de roca, quan comencem a baixar de l’altre costat un senderó a mà esquerra ens convida a enfilar-nos a l'esquerra cap al castell que amb prou feines es veu entre les capçades. El sender en duu a una estreta balconada, a mà esquerra (SO) un corriol accedeix al recinte del castell, hi molt poc a veure pels no experts i no compensa el risc d’accedir a unes runes inestables amb un infant. Ens conformem amb les vertiginoses vistes des del replà.

Retornem al coll i seguim pel sender que davalla a l’esquerra (N). Ben aviat veuiem un petit senyal triangular de color violeta que ens duu a munt, a la dreta. Remuntem fins un aflorament rocós. Ens aturem un instant per mirar enrere el castell…no us l’imaginaveu tan gran, oi? Continuem amunt seguint el sender, fresat, ara sobre fullaraca, ara sobre roques. Rebem per la dreta en sender al Mont que hem deixat per anar al Castellot. Seguim amunt i desemboquem a una cruïlla. Prenem un moment la branca de l'esquerra (O) fins a unes roques, a l'esquerra del camí, és el Turó de les Grives (653 m). Retornem a la cruïlla anterior, deixem a la dreta el camí per on hem pujat i prenem el camí a l'esquerra (NNE) que planeja. Aprofitem per a relaxar la marxa abans de les fortes rampes que ens esperen.

Després d'unes ziga-zagues entrem en un pujador força dret i amb pedra solta, és el Pujant del Grau. Anys enrere en aquest punt hi havia una mànega que feia de sirga per empenyer's amunt. Ara, pugem sense ajuda.

Superat aquest entrebanc, el sender es decanta a la dreta i entra en un terreny més pla amb restes d'una gran construcció. Es tracta del Monestir de Sant Llorenç del Mont (860 m), una abadia benedictina creada el segle IX i que es va mantenir fins al segle XVII quedant només la parròquia de Sant Llorenç de Sous, annexa a l'anterior i únic edifici cobert del conjunt actual.
Arribats en aquest punt, un segon esmorzar i una pregunta. Vols que tirem avall o vols contiuar cap al cim. El nét mira un costat, a l'altra i demana continuar.

Creuem la caretereta asfaltada que duu al Mont i prenem un sender senyalitzat pel bosc (N). Hem deixat l'alzinar i som ara en un bosquet de pi roig. El camí, costerut, va a buscar un vell sender, ple de pedra solta, que ens durà cap a un collet, al nord del Turó de Montjuïc (976 m) a la dreta del qual el camí continua en un sender que serpenteja amunt. Sortim de nou a la carretera que seguim en pujada, a la dreta (E) fins que en un revolt un senyal ens marca la presència d'un senderó que ens durà fins al cim d'el Mont (1113 m).

Des del cim gaudim de grans vistes cap al cordal pirinenc, els Aspres i el Canigó. Al sud, la ribera del Fluvià i molt més enllà, fins a les Guilleries i el Montseny.

Baixem sobre les nostres passes fins a Sant Llorenç i aquí seguim carretera avall, sota el Roc de la Pastora (font), seguim uns 250 m més per la carretera fins que, a la dreta, senyalitat, trobem un sender que tira avall. El prenem. És un sender de bon caminar i prou directe que ens durà fins al Camí de Ca n'Oliveras per on, en uns 200 m, ens torna al punt d'origen amb tots els animals fantàstics que ens han acompanyat i un altre cim al sac particular del menut de casa.

Jornades: 1 Distància: 9,2 km Desnivell acumulat (+i-): 1522 m Temps invertit: 3h 17 min. Temps total 5 h 29 min

23/9/24

Tardor

S'ha acabat l'estiu i ja estem en mode tardoral. A les muntanyes de casa nostra pluvisqueja, més que ho ha de fer, els boscos estan assedegats i els embassaments massa baixos. Ha de ploure molt més, per a que es pugui aprofitar cal que plogui suau durant molts dies. Cap problema, evitarem els camins massa relliscosos i triarem el calçat amb les soles amb millor estat. La roba de pluja sempre és a la motxilla.
Acaba l'estiu i toca fer balanç de les vacances. Pels que, si o si, hem de fer-les a l'agost ens toca compaginar les ganes de pujar muntanyes amb la calor, l'eixut i la massificació. Diuen que ha estat una reacció a la pandèmia, sigui quina sigui la causa la veritat és que a la muntanya hi ha molta més gent que abans. Cal triar bé les caminades per a no quedar atrapat en una romeria. Sóc afeccionat a la fotografia i no m'agrada fer fotos a la gent, espero el que calgui per a que no hi hagi ningú (massa) visible als meus enquadraments. 

Enguany hem pujat muntanyes a l'entorn de la Vall de Boí i als Écrins. Cada vespre hem comparat diversos models méteo per afinar en la previsió per l'endemà i cada matí ens hem posat en marxa a l'alba per poder fer les pujades abans que el sol escalfés massa. Tot i amb això, la calor ens ha obligat a modificar els nostres trajectes per assegurar-nos la refrigeració i l'aport d'aigua. Hem carretejat a diari material de seguretat que no hem hagut de fer servir, molt pocs dels que ens hem creuat anaven equipats com nosaltres. No em considero poruc per rodejar una gelera duent a la motxilla grampons, piolet, casc, corda... mentre altres hi accedeixen en sabatilles. No és excessiu dur full de mapa i navegador mentre la majoria s'orienten (¿?) amb el mòbil. 

Aquesta setmana es presentarà un programa de TV de falsa realitat d'aventures per la muntanya. Dic falsa realitat per què a la pantalla ningú no veurà allò que hi ha darrera de la càmera; cada concursant va acompanyat dels tècnics que fan l'enregistrament (obvi) i d'un guia de muntanya, per si res es torça (necessari). A la realitat d'aquest estiu hem vist molts afeccionats a la càmera però poquissims guies. Cal fer molta pedagogia. Sempre que hi ha un rescat a la muntanya la premsa parla de la gran espertesa dels accidentats. Permeteu-me que ho dubti.