Tardor

S'ha acabat l'estiu i ja estem en mode tardoral. A les muntanyes de casa nostra pluvisqueja, més que ho ha de fer, els boscos estan assedegats i els embassaments massa baixos. Ha de ploure molt més, per a que es pugui aprofitar cal que plogui suau durant molts dies. Cap problema, evitarem els camins massa relliscosos i triarem el calçat amb les soles amb millor estat. La roba de pluja sempre és a la motxilla.

Acaba l'estiu i toca fer balanç de les vacances. Pels que, si o si, hem de fer-les a l'agost ens toca compaginar les ganes de pujar muntanyes amb la calor, l'eixut i la massificació. Diuen que ha estat una reacció a la pandèmia, sigui quina sigui la causa la veritat és que a la muntanya hi ha molta més gent que abans. Cal triar bé les caminades per a no quedar atrapat en una romeria. Sóc afeccionat a la fotografia i no m'agrada fer fotos a la gent, espero el que calgui per a que no hi hagi ningú (massa) visible als meus enquadraments. 

Enguany hem pujat muntanyes a l'entorn de la Vall de Boí i als Écrins. Cada vespre hem comparat diversos models méteo per afinar en la previsió per l'endemà i cada matí ens hem posat en marxa a l'alba per poder fer les pujades abans que el sol escalfés massa. Tot i amb això, la calor ens ha obligat a modificar els nostres trajectes per assegurar-nos la refrigeració i l'aport d'aigua. Hem carretejat a diari material de seguretat que no hem hagut de fer servir, molt pocs dels que ens hem creuat anaven equipats com nosaltres. No em considero poruc per rodejar una gelera duent a la motxilla grampons, piolet, casc, corda... mentre altres hi accedeixen en sabatilles. No és excessiu dur full de mapa i navegador mentre la majoria s'orienten (¿?) amb el mòbil. 

Aquesta setmana es presentarà un programa de TV de falsa realitat d'aventures per la muntanya. Dic falsa realitat per què a la pantalla ningú no veurà allò que hi ha darrera de la càmera; cada concursant va acompanyat dels tècnics que fan l'enregistrament (obvi) i d'un guia de muntanya, per si res es torça (necessari). A la realitat d'aquest estiu hem vist molts afeccionats a la càmera però poquissims guies. Cal fer molta pedagogia. Sempre que hi ha un rescat a la muntanya la premsa parla de la gran espertesa dels accidentats. Permeteu-me que ho dubti.

Ribagorça

Em falten hores per caminar tot el que voldria i em falten hores per explicar-vos-ho. 

A la pestanya PIRINEU fa molt que hi ha un espai reservat per la Ribagorça però no hi havia cap contingut. Ara he pogut corregir aquesta mancança amb algunes propostes tot i que tenim recollides unes quantes més per afegir quan pugui. Com sempre, sortides familiars.

Salut!

Prohibir o educar

Coneixes aquest senyal de trànsit?

Tots l’hem estudiat quan ens trèiem el carnet. Significa que estàs en una via preferent. Quan la trobes saps que pots circular sense cap altra restricció que les que indica el sentit comú. Quan arribes a una corba aixeques el peu de l’accelerador. Quan plou, vas més lent. Quan es fa fosc, encens els llums… Sempre que la trobo em duc una alegria, sóc en terra de ciutadans.

A casa nostra, per contra, som un país de subdits. Qui mana, cada poc et canvia el límit de velocitat i si no hi ha excusa per prohibir, et posa un senyal quadrat de recomanació de forma que davant d’un radar tothom frena, insegur de quina és la velocitat que toca ara.

Una mica semblant passa a la muntanya. A la dreta d’aquestes ratlles explico els anys que porto caminant amb la mateixa companyia. Fa 35 anys vam pujar el Besiberri S: vam sortir de Boí, vam fer nit als estarnys de Gèmena i l’endemà vam seguir fins al cim. Les deixalles van pujar i baixar amb nosaltres, només vam deixar les petjades a la neu. Ara no podem repetir-ho. Fer nit als estanys ens costaria una forta sanció i 3300 m de desnivell accumulat en una jornada no està al nostre abast. 

Al país dels ciutadans hom pot plantar la tenda a l’alta muntanya al capvespre i aixecar-la de bon matí. En aquest país de súbdits, on cada ximple amb gorra prohibeix sobre tot allò que li vé de gust la inseguretat és total. Vam canviar una dictadura per centenars de dictadures, una a cada comarca o municipi. Si demanes el perquè la resposta sempre és la mateixa: “és que els hi dones el dit i la gent et pren la mà”. El mateix raonament de sempre, el dels que pensen que governar és prohibir i que educar no és cosa seva.

Pel mal camí (i II)

Els caminants han marcat sempre els itineraris amb fites de pedra. Quan aquests senyals no eren prou i era fàcil confondre els camins alguns senders es van marcar amb senyals de pintura però conèixer el significat dels senyals quedava limitat a un petit cercle. L'evolució d'aquests senyals fou el marcatge de senders de gran recorregut GR i els seus derivats, els senders de petit recorregut (PR) i els senders locals (SL) les federacions d'excursionisme van posar nom i els clubs esportius i els responsables de turisme han marcat milers de quilòmetres per tot el país i hi ha una gran xarxa europea de camins marcats amb idèntics criteris.

En anteriors ocasions us hem parlat de com les autoritats d'alguns parcs "administren" els camins esborrant les fites per a que els camins històrics es perdin. N’hi ha, però, qui treballen en sentit contrari augmentant els senyals: la iniciativa El Camí n'és un magnífica exemple. Camins per tota Catalunya que ja són GRs o PRs es re-marquen amb uns senyals amb forma de dues ferradures enllaçades, com un 8 obert pels dos extrems. Què afegeixen a l’oferta existent? Embrutar els boscos amb més pintura, que paguem entre tots.

També a les carreteres de casa nostra els senyals es multipliquen sense solta ni volta. Algun cop he reclamat a les autoritats com, recprdo, una recomanació d’anar a 100 km/h en una via principal i, al peu, l’afegit 2500 m. Hom podria entendre que es recomanava anar a aquesta velocitat per dos quilòmetres i mig però, en realitat, abans de cobrir aquesta distància el límit de velocitat canviava 4 vegades.

Digueu-me malpensat però tant senyal excedentari em va dur a imaginar que hi havia interessos amagats, interès de qui vivia de vendre senyals i interès de qui els comprava en nom de tothom i, potser, rebia les mostres d’agraiment corresponents de qui les venia…

Recentment he trobat un senyal del qual no sóc capaç d’imaginar la utilitat. Us en poso una imatge a veure si em podeu ajudar. Quid prodes? A qui beneficia? 

Gràcies