Qui esborra les marques?

En posts anteriors informava del desgavell de senyals als espais gestionats per l'administració. A Collserola, a Sant Llorenç, al Montseny... les administracions encarregades han descuidat les tasques de marcatge i manteniment dels camins i, fins i tot, han esborrat les fites a camins marcats des de fa dècades. Advertiem llavors que tot plegat afavoria l'acció d'espontanis que, esprai en mà, remarcaven de manera estrafolària els camins abans no es perdin. Ara tenim la confirmació que el desmarcat és deliberat.

Vam escriure als gestors del parc de Sant Llorenç i L'Obac advertint de marques tapades a dos camins citats a les guies editades pel parc: l'enllaç entre la riera de les arenes i la font de la Llicona, a prop de Coll d'Estenalles, i l'altra al camí de les Meringues, el director del parc ens ha contestat afirmant que "...hem planificat un seguit d’actuacions per eliminar aquestes marques." i que amb els 150 km existents ja en tenim prou. Afirma també, que per anar per altres camins que els que ells marquen usem la cartografia existent. Gràcies pel consell! No se'ns havia acudit, quina gran idea!

Els senders es mantenen gràcies a la gent que hi passa i, en un terreny abrupte, com Sant Llorenç, amb forta presència de senglars els senders poden desaparèixer d'una temporada a l'altra amb dos efectes clars: d'una banda, l'aparició de múltiples senderons espuris dels que es troben amb el sender esborrat, de l'altra un significatiu increment del risc d'extraviar-se i patir accidents.

Suposo que les autoritats del parc ja hauran considerat aquest fet, que inclouran avisos a les guies que editen i que són conscients de la responsabilitat que contrauen al esborrar senyals de camins sota la seva custòdia. Allà ells. Bé, allà ells, no, que ho fan amb els nostres diners.

Jo, de la meva banda, seguiré duent els meus mapes, GPS i telèfon carregat. Per si de cas. 

Pel mal camí (i I)

Les nostres excursions d’una sola jornada sovint tenen com a escenari Collserola, Sant Llorenç, l’Obac, Montserrat i Montseny. Quatre parcs gestionats per administracions diferents i amb idèntica mala gestió de cara als excursionistes.

Els responsables de la gestió dels parcs han senyalitzat alguns camins, els principals, que pateixen una pressió excessiva. La resta dels camins, la majoria, no han estat senyalitzats per l’administració cosa que ajuda a que alguns vells senders es perdin i que, en zones molt frondoses, calgui invertir en obrir camins que, amb el sol pas dels excursionistes, es mantindrien oberts.

Tradicionalment els excursionistes hem col.laborat entre nosaltres marcant amb fites de pedra els punts clau d’un itinerari però cal que els que passen després mantinguin en bon estat les fites, la presència de nous afeccionats al senderisme ha dut a un deteriorament accelerat de les fites. A les darreres dècades molts clubs excursionistes han marcat els camins usant marques de pintura; malauradament no solen haver guies que desxifrin el significat de cada una de les marques, mai tens la garantia completa d’on duu el camí. És cert que, sota el paraigües de la FECC s’han marcat molts quilòmetres de GR, PR i SL però no tots els senders entren en aquesta classificació. Per acabar-ho de complicar l’administració, sempre donant (mal) exemple va i s’inventa excuses com “El Camí” per a marcar tot el país amb les seves pròpies marques en camins que ja estaven correctament marcats com a GR o per iniciatives semi-privades com Itinerània. Hi ha uns pocs camins marcats tres i quatre vegades per diferents entitats i la resta, sense res. La profusió de marques de pintura és combatuda per altres que repinten en gris les marques de color, tapant-les. Segur que més d'un s'ha perdut al perdre de vista les marques. Gràcies! 

I així, mentre es multiplicaven les visites de nous afeccionats a la muntanya el marcatge dels senders reculava. Davant la manca de resposta dels gestors dels parcs la gent ha pres la iniciativa a cop d’esprai. A Collserola, al Montseny, a Sant Llorenç han aparegut en els darrers dies grolleres pintades amb colors estridents sobre roques i arbres.

En altres països els gestors dels parcs han actuat de forma preventiva senyalitzant tots els senders. Als  Dolomites, tots els senders estan numerats i els senyals tenen sempre el número ben visible. Però és al Vercors on hi ha el millor exemple de marcatge: totes les cruïlles estan identificades i a cada una indica la distància i temps de recorregut fins a la següent, en cada sentit. Tots el senders del Vercors estan identificats sobre els plànols excursionistes i cada cruïlla apareix amb el seu nom. Ningú no guixa en arbres ni roques perque no cal. Ningú no es pot perdre.

A casa nostra, però, anem pel mal camí. Davant la deixadesa dels que en tenen la responsabilitat de posar ordre i la insuficient vigilància a tant excursionista de nova factura em temo que guixades no han fet mes que començar. Ens espera un paisatge ben acolorit.