Qui esborra les marques?

En posts anteriors informava del desgavell de senyals als espais gestionats per l'administració. A Collserola, a Sant Llorenç, al Montseny... les administracions encarregades han descuidat les tasques de marcatge i manteniment dels camins i, fins i tot, han esborrat les fites a camins marcats des de fa dècades. Advertiem llavors que tot plegat afavoria l'acció d'espontanis que, esprai en mà, remarcaven de manera estrafolària els camins abans no es perdin. Ara tenim la confirmació que el desmarcat és deliberat.

Vam escriure als gestors del parc de Sant Llorenç i L'Obac advertint de marques tapades a dos camins citats a les guies editades pel parc: l'enllaç entre la riera de les arenes i la font de la Llicona, a prop de Coll d'Estenalles, i l'altra al camí de les Meringues, el director del parc ens ha contestat afirmant que "...hem planificat un seguit d’actuacions per eliminar aquestes marques." i que amb els 150 km existents ja en tenim prou. Afirma també, que per anar per altres camins que els que ells marquen usem la cartografia existent. Gràcies pel consell! No se'ns havia acudit, quina gran idea!

Els senders es mantenen gràcies a la gent que hi passa i, en un terreny abrupte, com Sant Llorenç, amb forta presència de senglars els senders poden desaparèixer d'una temporada a l'altra amb dos efectes clars: d'una banda, l'aparició de múltiples senderons espuris dels que es troben amb el sender esborrat, de l'altra un significatiu increment del risc d'extraviar-se i patir accidents.

Suposo que les autoritats del parc ja hauran considerat aquest fet, que inclouran avisos a les guies que editen i que són conscients de la responsabilitat que contrauen al esborrar senyals de camins sota la seva custòdia. Allà ells. Bé, allà ells, no, que ho fan amb els nostres diners.

Jo, de la meva banda, seguiré duent els meus mapes, GPS i telèfon carregat. Per si de cas. 

Pel mal camí (i I)

Les nostres excursions d’una sola jornada sovint tenen com a escenari Collserola, Sant Llorenç, l’Obac, Montserrat i Montseny. Quatre parcs gestionats per administracions diferents i amb idèntica mala gestió de cara als excursionistes.

Els responsables de la gestió dels parcs han senyalitzat alguns camins, els principals, que pateixen una pressió excessiva. La resta dels camins, la majoria, no han estat senyalitzats per l’administració cosa que ajuda a que alguns vells senders es perdin i que, en zones molt frondoses, calgui invertir en obrir camins que, amb el sol pas dels excursionistes, es mantindrien oberts.

Tradicionalment els excursionistes hem col.laborat entre nosaltres marcant amb fites de pedra els punts clau d’un itinerari però cal que els que passen després mantinguin en bon estat les fites, la presència de nous afeccionats al senderisme ha dut a un deteriorament accelerat de les fites. A les darreres dècades molts clubs excursionistes han marcat els camins usant marques de pintura; malauradament no solen haver guies que desxifrin el significat de cada una de les marques, mai tens la garantia completa d’on duu el camí. És cert que, sota el paraigües de la FECC s’han marcat molts quilòmetres de GR, PR i SL però no tots els senders entren en aquesta classificació. Per acabar-ho de complicar l’administració, sempre donant (mal) exemple va i s’inventa excuses com “El Camí” per a marcar tot el país amb les seves pròpies marques en camins que ja estaven correctament marcats com a GR o per iniciatives semi-privades com Itinerània. Hi ha uns pocs camins marcats tres i quatre vegades per diferents entitats i la resta, sense res. La profusió de marques de pintura és combatuda per altres que repinten en gris les marques de color, tapant-les. Segur que més d'un s'ha perdut al perdre de vista les marques. Gràcies! 

I així, mentre es multiplicaven les visites de nous afeccionats a la muntanya el marcatge dels senders reculava. Davant la manca de resposta dels gestors dels parcs la gent ha pres la iniciativa a cop d’esprai. A Collserola, al Montseny, a Sant Llorenç han aparegut en els darrers dies grolleres pintades amb colors estridents sobre roques i arbres.

En altres països els gestors dels parcs han actuat de forma preventiva senyalitzant tots els senders. Als  Dolomites, tots els senders estan numerats i els senyals tenen sempre el número ben visible. Però és al Vercors on hi ha el millor exemple de marcatge: totes les cruïlles estan identificades i a cada una indica la distància i temps de recorregut fins a la següent, en cada sentit. Tots el senders del Vercors estan identificats sobre els plànols excursionistes i cada cruïlla apareix amb el seu nom. Ningú no guixa en arbres ni roques perque no cal. Ningú no es pot perdre.

A casa nostra, però, anem pel mal camí. Davant la deixadesa dels que en tenen la responsabilitat de posar ordre i la insuficient vigilància a tant excursionista de nova factura em temo que guixades no han fet mes que començar. Ens espera un paisatge ben acolorit.

Serrra de l'Obac i Sant Llorenç

Proposem una ruta circular per aquestes dues serres veïnes que ens durà als dos cims més destacats de cadascuna.

INICI: Carretera Terrassa-Talamanca (BV-1221) a La Barata. En cas d'arribar en cotxe pot deixar-se en un petit aparcament a peu de carretera en la cruilla amb el camí de Can Pèlags. Seguim la carretera pel marge en direcció nord durant uns 250 m fins que trobem l'arrencada del camí a Coll Estret.

Camirral, comença en una bosquina espesa que va aclarint-se mentre guanya alçada, en arribar a unes grades rocalloses, prendre el camí carener de l'Obac en direcció nord deixant a l'esquerra el Coll Estret.

Castellsapera. El camí voreja el monòlit per la seva cara W fins a una canal emboscada que permet enfilar-se entre blocs de conglomerat i troncs d'alzines. Un cop coronat el camí una curta grimpada permet accedir al cim SE (l'accés al cim NW és un pèl més laboriosa). Per baixar cal retornar a la canal i continuar per ella, després d'una vertiginós descens el camí torça clarament al nord a buscar l'extrem del monòlit fins un collet que ens separa d'una punta de roca que atravessarem pel cim davallant a l'altre banda cap al Coll de les Tres Creus en una pista important on trobem un dipòsit d'aigua per a bombers. Al peu del dipòsit un corriol ens duu fins al segon cim del dia.

Turó del Coll de les Tres Creus. Ample turó de roca, un cop coronat continuarem per la carena en sentit nord fins a trobar de nou la pista que seguirem en sentit nord i més endavant, sense deixar el camí, cap a l'oest fins al mas de La Mata i, més endavant, la cruilla de nou amb la BV-1221.

Coll d'Estenalles. Casa d'informació del Parc. El nostre recorregut continua per la pista del parc, asfaltada. Un primer tram de 250 m en pujada dóna pas a un tram pla. Just en aquest punt deixarem la pista per l'esquerra, per un sender ben marcat sobre la roca que ens portarà directament a la base del Montcau que pujarem seguint les traces sobre la roca.

Montcau. Tercer cim del dia, després de gaudir del paisatge retornem a la base del monòloit culminant i d'aqui seguirem un caminoi ben marcat que davalla cap al sud en successius graons fins al Coll d'Eres que atravessarem tot seguint el camí de Sant Llorenç, perfectament senyalitzat.

Els Òbits. Petita variant del camí, en un tram de bosc enlairat un trencall senyalitzat a l'esquerra ens acostarà a una de les moltes fonts del massis i, tot seguit, a un antic poblat troglodític, el camí ressegueix el morral on hi ha les baumes altre temps habitades i gira a l'oest per anar a trobar el camí principal a poca distància d'on l'haviem deixat. Torcem a l'esquerra (S) i seguim de nou pel camí carener cap a La Mola.

Morral del Drac. Cruilla de camins. A l'est canal de Santa Agnès i Sant Llorenç Savall, a l'oest camí a Can Pobla, al sud camí cap al cim de Sant Llorenç, que prenem. El camí es dirigeix cap a la paret rocosa de La Mola derivant a la dreta fins deixar-nos a la vista una canal que en uns moments ens deixarà a les planes que rodegen l'antic monestir.

Sant Llorenç del Munt. Quart i darrer cim de la nostra ruta i el més alt de la jornada. Després d'un merescut descans (per què no, aprofitant el bar restaurant que ocupa l'antiga hostatgeria) sortirem pel camí dels monjos, que arrenca a la plaça que hi ha a la porta principal del recinte monàstic. El camí descriu una S, davallant cap a l'est i després al sud per davallar del cim. Quan el camí arriba al a terrassa intermitja de Sant Llorenç trobarem un trencall a la dreta senyalitzat "Can Pobla" que seguirem.

Can Pobla. Des d'aquest punt prendrem la pista que, en successives llaçades, permet als vehicles accedir al cor del massís, la seguirem en sentit W. Si estem atents podrem estalviar-nos alguna llaçada per corriols prou evidents.

Riera de les Arenes. Tot i que podem atravessar la riera per algun dels guals i anar a buscar la carretera, si l'estat del terreny ens ho permet evitarem l'asfalt seguint la llera (gairebé sempre seca) de la riera fins arribar a l'alçada de La Barata on trobarem el gual del camí dels Pèlags que prendrem a l'esquerra fins arribar al punt d'inci.

REFERÈNCIES:

Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Ed. Alpina. 1:25000