Ribagorça

Em falten hores per caminar tot el que voldria i em falten hores per explicar-vos-ho. 

A la pestanya PIRINEU fa molt que hi ha un espai reservat per la Ribagorça però no hi havia cap contingut. Ara he pogut corregir aquesta mancança amb algunes propostes tot i que tenim recollides unes quantes més per afegir quan pugui. Com sempre, sortides familiars.

Salut!

Prohibir o educar

Coneixes aquest senyal de trànsit?

Tots l’hem estudiat quan ens trèiem el carnet. Significa que estàs en una via preferent. Quan la trobes saps que pots circular sense cap altra restricció que les que indica el sentit comú. Quan arribes a una corba aixeques el peu de l’accelerador. Quan plou, vas més lent. Quan es fa fosc, encens els llums… Sempre que la trobo em duc una alegria, sóc en terra de ciutadans.

A casa nostra, per contra, som un país de subdits. Qui mana, cada poc et canvia el límit de velocitat i si no hi ha excusa per prohibir, et posa un senyal quadrat de recomanació de forma que davant d’un radar tothom frena, insegur de quina és la velocitat que toca ara.

Una mica semblant passa a la muntanya. A la dreta d’aquestes ratlles explico els anys que porto caminant amb la mateixa companyia. Fa 35 anys vam pujar el Besiberri S: vam sortir de Boí, vam fer nit als estarnys de Gèmena i l’endemà vam seguir fins al cim. Les deixalles van pujar i baixar amb nosaltres, només vam deixar les petjades a la neu. Ara no podem repetir-ho. Fer nit als estanys ens costaria una forta sanció i 3300 m de desnivell accumulat en una jornada no està al nostre abast. 

Al país dels ciutadans hom pot plantar la tenda a l’alta muntanya al capvespre i aixecar-la de bon matí. En aquest país de súbdits, on cada ximple amb gorra prohibeix sobre tot allò que li vé de gust la inseguretat és total. Vam canviar una dictadura per centenars de dictadures, una a cada comarca o municipi. Si demanes el perquè la resposta sempre és la mateixa: “és que els hi dones el dit i la gent et pren la mà”. El mateix raonament de sempre, el dels que pensen que governar és prohibir i que educar no és cosa seva.

Pel mal camí (i II)

Els caminants han marcat sempre els itineraris amb fites de pedra. Quan aquests senyals no eren prou i era fàcil confondre els camins alguns senders es van marcar amb senyals de pintura però conèixer el significat dels senyals quedava limitat a un petit cercle. L'evolució d'aquests senyals fou el marcatge de senders de gran recorregut GR i els seus derivats, els senders de petit recorregut (PR) i els senders locals (SL) les federacions d'excursionisme van posar nom i els clubs esportius i els responsables de turisme han marcat milers de quilòmetres per tot el país i hi ha una gran xarxa europea de camins marcats amb idèntics criteris.

En anteriors ocasions us hem parlat de com les autoritats d'alguns parcs "administren" els camins esborrant les fites per a que els camins històrics es perdin. N’hi ha, però, qui treballen en sentit contrari augmentant els senyals: la iniciativa El Camí n'és un magnífica exemple. Camins per tota Catalunya que ja són GRs o PRs es re-marquen amb uns senyals amb forma de dues ferradures enllaçades, com un 8 obert pels dos extrems. Què afegeixen a l’oferta existent? Embrutar els boscos amb més pintura, que paguem entre tots.

També a les carreteres de casa nostra els senyals es multipliquen sense solta ni volta. Algun cop he reclamat a les autoritats com, recprdo, una recomanació d’anar a 100 km/h en una via principal i, al peu, l’afegit 2500 m. Hom podria entendre que es recomanava anar a aquesta velocitat per dos quilòmetres i mig però, en realitat, abans de cobrir aquesta distància el límit de velocitat canviava 4 vegades.

Digueu-me malpensat però tant senyal excedentari em va dur a imaginar que hi havia interessos amagats, interès de qui vivia de vendre senyals i interès de qui els comprava en nom de tothom i, potser, rebia les mostres d’agraiment corresponents de qui les venia…

Recentment he trobat un senyal del qual no sóc capaç d’imaginar la utilitat. Us en poso una imatge a veure si em podeu ajudar. Quid prodes? A qui beneficia? 

Gràcies

Perdre's a la Vall de Cardós

Avui els diaris porten la notícia de tres excursionistes extraviats a la capçalera de la Vall de Cardós. Fa pocs dies hem estat en aquells mateixos camins. No sé què els fallat, cap accident té una causa única, però a vegades hi ha ajudes que no ho són tant. La Vall de Cardós és una de les zones més remotes del territori català. Remot, no tan per llunyà, que sempre és relatiu, sino per l'evidència que qui ho administra ho fa sense trepitjar el terreny, amb comandament remot, i això és absolut.

Ja en anteriors visites vam avisar a agents de l'administració que les indicacions sobre el terreny eren deficients i per tant, un malbaratament de recursos. Parlo del castell de Tavascan, amb els rètols orientats a l'inrevés o el mirador del Pui de Bellero on el plafó d'orientació nord és al sud i vice-versa.

Enguany hem tingut noves mostres de defectes de senyalització, el cas més evident, a la zona d'Esterri i Ginestarre. Comencem amb la sorpresa que el primer poblet canvia de nom segons es miri: Arrós de Cardós quan hi puges i Arròs de Cardós quan baixes. Curiós.

Les sorpreses continuen a Esterri on, des de fa mesos, un gran esvoranc s'ha empassat la meitat de la carretera just en un revolt de 180° dins del poble. No hi ha cap avís fins que no hi ets i has de fer maniobra en un espai estret, irregular i en pendent.

Però, som excursionistes i si hi vam anar era per caminar i és quan comença la delirant senyalització del parc, que haurà costat una pasta però és més inútil que una pinta a un calb.

En el centre d'Esterri de Cardós, un gran plafó del Parc de l'Alt Pirineu ens suggereix diverses caminades per la zona i ens informa de l'existència de tres aparcaments. Un a Ginestarre on, vist l'estat de la carretera, no serà fàcil arribar. El segon, a l'asserradora d'Esterri on trobareu que és prohibit aparcar. El tercer, al Pla de Negua, on no hi podreu accedir doncs abans d'un quilòmetre una barrera us impedirà el pas.

Deixem el cotxe allà on podem i comencem a caminar. A prop de la barrera citada un rètol ens indica dues opcions per pujar a Negua: 5,25 km i 2h 30 min per un costat i 4,20 km i 1h 35 min per l'altre. Optem per l'opció curta. Després d'uns centenars de metres un nou cartell ens informa que el camí ha canviat de nom, la distància ha augmentat i, en comptes de retallar temps, l'hem allargat una hora. Durant tot el trajecte els indicadors ens informaran de distàncies i temps ara creixents, ara minvants. Mai no saps on ets ni quan et queda.

Ben és cert que no hem caminat a la velocitat proposada, com ara fer en 1,15 min els 3,40 km que ens quedaven. Es clar que hauria estat caminar a 177 km/h i això no és al nostre abast.

El desgavell dels senyals no es limita als cartells. Hi ha fites de pintura, però només són visibles en un sentit de la marxa. Nosaltres deuriem escollir el sentit de gir equivocat i per això ens calia girar el cap continuament per comprovar el rumb.

A la baixada vam optar per l'altre opció. No millorava gaire. Els 5,25 km es reduïen a (2+2) 4 i el temps... el cartell anuncia 25 min però nosaltres vam trigar 90 min.

I si distàncies i temps no serveixen, les indicacions de direcció tampoc són de fiar, en un moment de la baixada, en mig d'un prat, la sageta d'un indicador marca Esterri a la dreta (i, en efecte, el poble és a la dreta) però el sender (imperceptible) fa un gir a l'esquerra. Si fas cas al senyal, perds el camí.

Un error, dos, són comprensibles. Tants errors acumulats i pagats amb els nostres impostos, és una presa de pèl i algú ha de fer-se responsable del malbaratament de recursos. Quan sentiu notícies de rescats a la muntanya penseu que, potser, hagin rebut "ajuda" per perdre el camí.

Paga molt la pena visitar la Vall de Cardós però, sisplau, no us oblideu plànol i brúixola.