Alt Urgell

Aquesta tardor vam anar diversos cops a caminar pel Boumort i serres veïnes. A l'hivern hi vam tornar un parell de cops, aprofitant les grans nevades, per caminar amb raquetes pels seus boscos. Amb l'arribada de la primavera i el desglaç hem tornat a l'Alt Urgell, concretament a les valls de Castellbó i Santa Magdalena, als límits amb el Pallars Sobirà i a la Vall de la Vansa, als límits amb el Berguedà i el Solsonès. Hem passat uns dies per aquests boscos, hem gaudit dels paisatges, de diferents edificis històrics i ens hem creuat amb cérvols, cabirols i isards sense destorbar-los. Aquí teniu alguns suggeriments de què fer per la zona:

- Santa Magdalena. 

Caminada circular des de Sant Joan de l'Erm, Roc Roi, Ras de Conques, Santa Magdalena de Ribalera i retorn a Sant Joan de l'Erm. 

Jornades: 1 Distància: 22,5 km Desnivell acumulat (+i-): 1560 m Temps invertit: 6 h 45 min

- Castellbó. Visita, molt recomanable, al poble. Castell, col·legiata, pont... petites joies que justifiquen sobradament la visita. Les explicacions repartides en cartells informatius arreu del poble augmenten el valor de la visita al donar-nos a conèixer la rica història d'aquest poble que va ser capital d'un gran vescomtat. 

- Tuixent. El museu de les trementinaires, visita imprescindible.

- Ossera. Petit poble a la vall de la Vansa, va ser repoblat fa dècades per neorurals que van revifar antigues tradicions de trementinaires i el van salvar de la ruina. Avui és un poble de postal amb artesans que venen confitures, tisanes i petites peces d'art que elaboren als seus obradors del propi poble a partir del que els dónen els seus horts i els boscos que els envolten.

 - Riu de Bona. Caminada a prop d'un riu de muntanya amb diversos itineraris alternatius.

Jornades: 1 Distància: 5,6 km Desnivell acumulat (+i-): 502 m Temps invertit: 1 h 55 min

- Coll de Creus. Itinerari geològic de gran interès científic i una bellesa plàstica sorprenent. No us el perdeu.

Jornades: 1 Distància: 3 km Desnivell acumulat (+i-): 254 m Temps invertit: 1 h 5 min

- Roca del Migdia. Talaia entre les serres del Verd i del Port del Comte amb grans vistes sobre la capçalera del Cardener.

Jornades: 1 Distància: 5,7 km Desnivell acumulat (+i-): 758 m Temps invertit: 2 h 13 min

- Fonts del Cardener. Molt menys promocionades que les del Llobregat, les surgències on neix el Cardener justifiquen totalment una aturada en el nostre viatge.

Deixeu-me triar la G

A casa tenim diversos navegadors de muntanya, tots de la firma catalana Twonav. En els darrers anys hem demanat a Twonav en diverses ocasions, un canvi en el seu programari, sense èxit. 

Dic navegadors igual de dic iogur, la denominació genèrica, no la marca. GPS és el nom del sistema militar nordamericà de localització geogràfica. N’hi ha d’altres sistemes: el rus, el xinès, l’europeu…

El sistema europeu es diu Galileu i és públic (l’hem pagat entre tots els europeus), civil i amb major precisió que la part pública de les opcions militars. Vaja que els responsables militars de GPS i Glonass ens “deixen” usar els seus sistemes però en una versió menys precisa que la que ells usen i, a més, es reserven el dret d’apagar-lo o alterar les prestacions quan els interessa. Amb ianquis i russos inmersos en guerres els seus sistemes de navegació ens poden donar dades incorrectes… però tenim una alternativa, la europea. Galileu.

Els dispositius Twonav poden usar satèlits GPS; de GPS i Glonass; o de GPS, Glonass i Galileu. Si vols usar Galileu, has de connectar també amb les eines militars dels EUA i Russia. Vaja, que un fabricant europeu (català) dóna prioritat als sistemes de posicionament de Trump i Putin abans que al nostre, europeu i civil. Mentre els govers nordamericans i russos menyspreuen i atqaquen Europa, nosaltres donem preferència als seus productes. No té sentit. 

La premsa ens avisa que diversos sistemes crítics europeus són vulnerables a les grans potències (veieu: Sistemas críticos de España y otros 22 países europeos tienen un "botón de apagado" a disposición de Trump vía @eldiarioes https://www.eldiario.es/1_c89a7f). Si disposem d’alternatives, per què dependre d’ells?

Prego, una vegada més, que Twonav actualitzi el software dels seus navegadors i permeti seleccionar lliurement la xarxa que volem usar i així, deixar de dependre de les orientacions d’aquestes dues potències i reivindicar allò que és nostre. Gràcies.

Boumort

Potser no va ser ben bé així però és com ho recordo. Vaig començar l’escola a primer de primària. Després de la primària hi havia la revàlida, el batxillerat elemental, el batxillerat superior… però abans d’arribar, ho van canviar i després de quart de primària vaig trobar-me amb cinquè d’EGB. 

  El canvi dels plans d’estudi va deixar inservibles molts llibres i un professor va repartir els de la petita biblioteca de l’aula entre els alumnes. A mi em va tocar un llibre de ciències on hi havia una foto d’una llúdriga feta, segons el peu de foto, al Boumort. Vaig sentir-me atret per aquell nom d’un paratge que ningú sabia dir-me on era. Quan vaig començar a comprar-me plànols topogràfics buscava el Boumort, sense èxit. Quan vaig aconseguir el primer mapa de la zona el misteri continuava doncs al full no hi apareixia cap poble dels que havia estudiat ni cap carretera principal. Ubicar el Boumort encara m’era complicat.

Ja amb cotxe, m’hi vaig anar de descoberta. Poc a poc, noms com Cabó, Carreu, Herbasavina, Montanisell… ja eren associats a paisatges que, amb el temps he anat visitant. Estudiant el meu mapa topogràfic, vaig anat descobrint serralades en forma d’essa, sinclinals, barrancs, dolines, relleus increibles que després he caminat per saber si eren com els havia imaginat. Son millors.

 Fa unes setmanes, al setembre, us deia que aviat tornaria al Boumort. Hi he tornat, dos cops.

A l’octubre vam ser a Montanisell, vam pujar des de Bòixols i ens vam enfilar a la Penya Aguda (grans vistes sobre Cabò) i a l’Oratori (vertiginoses panoràmiques cap a Sallent) entre un i l’altre cim vam baixar a la cova de l’Ormini. També vam visitar el bosc encantat del tarter dels Manairons, prop de Guàrdia, i vam tornar al pujar al cap del Pla Redon. Al novembre, a Cuberes i vam pujar per enèssima vegada el Cap de Boumort. La brama ja ha passat però els cérvols hi són. Silenciosos i escàpols. I també hi són els cabirols i els isards. Els voltors, les quatre espècies de casa nostra, i incomptables ocells. 

La muntanya de l'avi Ramon

Fa uns dies, caminant de collada en collada per la muntanya, vam veure un grup de persones, potser una vintena, que pujaven a bon pas cap a nosaltres. Eren encara lluny i, de fet, abans de veure'ls havíem sentir les veus infantils d'alguns.

Una hora més tard, ja de baixada, ens els vam creuar. Saludes als primers, preguntes per les edats dels menuts que venen tot seguit "sis, vuit... allà al darrera hi ha una nena de quatre". I, òbviament, ens vam aturar a saludar la petita excursionista. Pujava decidida al costat d'una familiar que li pregunta "Com es diu la muntanya on anem?" i la nena respon: "la muntanya de l'avi Ramon".

L'avi Ramon, ens expliquen, va voler descansar per sempre en aquella muntanya. Quan va morir, els fills hi van pujar les cendres i des de llavors, cada any, puja tota la família a celebrar-ho i deixar una flor. Ja va 20 anys que hi pugen. La nena ja en porta unes quantes ascensions: al ventre de la seva mare, a la motxilla de porteig i caminant. Espero que segueixi pujant molts anys i amb tan bona companyia.

L'avi Ramon mai va conèixer a molts dels que el ara el recorden però segueix ben viu al record de tots ells allà dalt d'una muntanya que, per ells, sempre durà el seu nom.

Des que Petrarca, a l’abril de 1336, va pujar el Mont Ventoux cada excursionista té els seus propis motius per pujar als cims però pocs podran acreditar un consens major que el d'aquesta família.